Són molts els qui mai no llegeixen un sol llibre. Altres dubten quan han de triar regals. Per això, a un mes i mig vista de la diada de Sant Jordi, els recomano un llibre: "El centro en la figura", d'en Viktor Frankl, psiquiatre austríac mort el mes de setembre de 1997. El trobo genial.
En una altra obra ("L’home a la recerca del sentit"), ens explica la seva estada en alguns camps de concentració, entre 1942 i 1945. Una experiència personal que va batejar sota el mot que he situat al títol de l’article. No puc imaginar què deuria sentir al seu cor quan va poder retornar a casa. És per això que trobo cabdal el seu rerefons. Sobretot en la defensa que viure equival a sentir la responsabilitat de saber afrontar els problemes que es van presentant, dia rere dia. Ell va saber entomar-ho de manera adient per afegir un nou sentit a la pròpia vida. En el benentès que la "clausura" en un camp nazi devia ésser una experiència supertraumàtica.
La logoteràpia li va permetre contrastar la relació clara entre un estat d’ànim i la capacitat pròpia de romandre immune. En unes circumstàncies tan horribles no deuria pas ésser tasca fàcil. No tenint la possibilitat de canviar una situació tan angoixant, se’n va poder sortir amb una dosi immensa d’actitud positiva.
Una altra frase d'ell fa palesa una gran eloqüència: “Les runes, massa sovint, són les que obren les finestres per veure el cel.” Dit amb altres mots, a qualsevol de nosaltres ens ho poden arrabassar tot... Llevat la darrera de les llibertats humanes: elegir actitud personal enfront d’estones duríssimes per cercar i trobar el camí adient. Llavors, malgrat semblar fàcil, la vida pren sentit i dóna propòsits de lluita, il·lusió i coratge. Finalment, els responsables en l’ànim d'un presoner no passaven pas precisament per causes psicològiques. Radicaven dins la força íntima que brollava del propi interior.
Aquest autor defensava que cercar un sentit vital a les coses esdevé una força primerenca. No una racionalització --en segon terme-- dels impulsos o instints. Endinsant-me en altres llibres seus, em veig lluny d'assolir la capacitat de tenir el cap ben moblat. Seria incapaç de visualitzar-me en un tràngol semblant. Si més no, però, faig --cada dia, al matí, en llevar-me-- l'esforç d'agrair el do de la vida.