Les situacions extremes i absurdes no apareixen per art de màgia. El responsable de cultura del Consell Insular de Menorca ha protagonitzat un episodi esperpèntic després d’avançar en la declaració del menorquí i l’article salat com a patrimoni cultural; aprofitant amb l’envestida la renúncia al domini ‘.cat’ per a les webs de l’entitat que representa amb l’excusa de l’estalvi de despeses.
Per acabar de fer el ridícul encara més espantós uns pretesos experts allunyats de la universitat alerten que les amenaces provenen de l’estàndard, la globalització i les noves tecnologies tot deixant de banda el màxim perill per a la llengua menorquina que és el castellà, una llengua parlada per 635 milions de persones a tot el món i que compta amb un estat al seu costat, instituts de promoció ubicats a les principals capitals, reials acadèmies de la llengua, mitjans de comunicació públics i privats, etcètera, etcètera, que són pagats en part per les persones que són víctimes d’aquest intent de genocidi lingüístic; i, ja se sap, el peix gros sempre es menja el petit.
I qui ho diu és una escriptora que ha traduït El petit príncep del meravellós i fantàstic escriptor francès Antoine de Saint-Exupéry al... menorquí amb el títol Es Principet, com si en tost d’haver-ho fet del francès ho hagués fet del castellà! Una bogeria de dimensions colossals que fa empegueir i que faria riure -o plorar- fins i tot als intel·lectuals castellans que van signar l’any 1924 el Manifiesto de los escritores castellanos en defensa de la lengua catalana adreçat al dictador -poca broma- Miguel Primo de Rivera, i entre els firmants del qual s’hi trobaven José Ortega y Gasset, Ramón Menéndez Pidal, Gregorio Marañón, Luis Bello, Manuel Bueno, Ramón Gómez de la Serna o Federico García Lorca.
On són els escriptors castellans de Menorca (per exemple, un dels seus representants més destacats com ara Diego Prado)? Per què no alcen la veu davant aquesta ignomínia? Per què no agafen exemple dels escriptors castellans del primer quart del segle XX que, amb ideologies diferents i enfrontades, van sortir en defensa de la llengua que era diana dels atacs d’un dictador militar com ho és ara d’un ridícul personatge que milita en una ideologia inventada i terraplanista a la qual ha dotat fins i tot d’una gramàtica? Quan arribarà el seu manifest? Quan es trobi on està enterrat Federico García Lorca?
Però la culpa d’aquest desgavell que fa posar vermell a qualsevol menorquí amb dos dits de front no és de la dreta ni d’aquests personatges patètics. La culpa és de la passivitat de l’esquerra davant els atacs a la llibertat d’expressió i d’opinió que la dreta ha perpetrat recentment.
Posaré un exemple i, com va dir Unamuno, parlaré de la persona que tenc més a prop. Amb les Pedraules -les paraules són les pedres dels escriptors- vaig aconseguir un objectiu que només havia aconseguit el mestre, en Pere Melis, i també gràcies a les paraules menorquines: que em llegissin aquells que pensaven com jo i les persones que no pensaven com jo.
Vaig agafar poder i vaig començar a fer nosa. La suma dels altaveus del diari en paper que entrava a les cases i de les xarxes socials que viatjaven per tot el món em va fer molt perillós. M’havien d’eliminar i la complicitat van trobar-la amb en Ponç Pons que va vetar la publicació d’una crítica literària negativa i va fer xantatge mediàtic al director, en Josep Bagur i al poderós factòtum a l’ombra, en Josep Pons Fraga que em van situar en un carreró sense sortida.
Van ser estalonats per Vox i per tota la dreta menorquina i van comptar amb la complicitat, ja sigui per silenci i passivitat, ja sigui de manera activa per elements històrics de l’esquerra com ara en Josep Portella -antic comunista- i na Cristina Rita -vinculada al partit socialista- que era llavors president de l’Institut Menorquí d’Estudis. El resultat és que ara no hi ha cap columnista que sigui llegit per la totalitat dels lectors menorquins.
El diari Menorca en continua tenint de molt bons -en Josep Maria Quintana, na Maite Salord, en Miquel Camps...- però només són llegits per les persones que pensen com ells. Els contraris no els llegeixen. Per tant, no tenen cap impacte a l’hora de canviar situacions i opinions de tot l’espectre polític insular. Cap.
Així, els Joan Pons Torres i polítics afins campen a les totes i actuen amb absoluta impunitat. I la culpa és dels polítics i dels intel·lectuals d’esquerres que havien d’haver sortit en tromba quan es va cometre l’atac a la llibertat d’opinió i d’expressió del diari Menorca i no ho van fer amb excepcions que van confirmar la regla com ara l’admirat i estimat Joan J. Gomila.
Es veu que la resta no havien llegit les paraules del reverend Martin Niemöller i que han estat atribuïdes a Bertolt Brecht. Com es diu en castellà: “De aquellos polvos, estos lodos”.