S'acompleixen avui 90 anys des que les tropes franquistes van afusellar Federico García Lorca. L'acusaren de socialista, homosexual i massó. Un mort que encara no té sepultura, tot i l'aprovació de l'anomenada "llei de memòria històrica". Als nostres governants els hauria de caure la cara de vergonya.
Junt amb Pedro Salinas, Jorge Guillén, Gerardo Diego, Dámaso Alonso, Vicente Aleixandre, Luis Cernuda, Rafael Alberti i d'altres, formen el gruix d'escriptors de la "Generació del 27": un nom escollit en base a l'homenatge a Luis de Góngora organitzat per l'Ateneu de Sevilla, en record del 3er. centenari de la seva mort.
Gran poeta i dramaturg contrastat, embolcallat de sentiment, sobrietat, tradició, seny i altres valors que t'encisen... Pel fet --com deia ell-- que "la poesia no vol adeptes sinó amants".
Alhora era un enamorat de la música i la pintura. De fet creia rotundament que "un poeta ha de ser professor dels 5 sentits, obrint portes entre tots".
La seva poesia prové de tocs populars. Trepa cap a somnis mítics. Amb un surrealisme dramàtic, es manté fidel a l'essència d'un estol ferm de valors mamats al llarg de la seva infantesa.
Una cita d'ell que em té el cor robat és la que he triat per títol: "Heus ací una paraula màgica que equival a dir amor, amor, amor. Els pobles haurien de demanar-la com qui vol pa"... Estiu, vacances i temps lliure i de lleure configuren un trinomi que ha de sotraguejar-nos el cervell per nodrir el cervell. Ens paguen per pensar. N'hem d'ésser conscients.