A Menorca s’ha imposat un relat llastimós i, al mateix temps, complaent, oficial, que té aires neofranquistes i catòlics, per tant, un relat gens combatiu amb el poderós ja que en forma part, esquitxat per un ecologisme conservador i emparada per una progressia satisfeta i cansada que ha creat una imatge idíl·lica, quasi pastorívola, romàntica de la nostra illa i dels seus habitants que està mancada d’autocrítica i amarada de resignació i que culpa la nostra decadència -com si vinguéssim d’un passat gloriós!- a factors externs -com el mite d’Algendar- i de moltes potes com un gegantí pop com ara les multinacionals, els estrangers que compren les nostres terres -com si les nostres terres haguessin estat mai nostres i no de latifundistes andalusos o madrilenys!-, els grans tenidors que compren o lloguen les nostres cases -com si les nostres cases haguessin estat mai nostres i no dels bancs prestadors!- o, fins i tot, els corrents marins que duen a les nostres costes -com si les nostres costes haguessin estat mai nostres quan la propietat sempre ha estat dels estats!- plàstics o diverses deixalles que són llançades des dels vaixells de càrrega, dels transatlàntics o dels creuers de luxe que acaben atracant -o no- al nostre -com si els ports de Menorca haguessin estat mai nostres!- meravellós i estimat port de Maó.
Fins i tot podríem situar el naixement d’aquest relat que ara ens tenalla en les cançons estimulades per l’arribada dels primers turistes que ens recorden amb amargor, amb un to llastimós però bell, emocionant, entendridor que vivíem en un paradís -quan vivíem en una cruent dictadura comandada per un drac d’un sol senyal anomenat Franco en la qual es passava gana!- i que pot resumir-se en una balada -com no tenir en compte la definició d’aquest gènere: cançó de ritme lent i de tema amorós i romàntic amb un origen antic relacionat amb la dansa i amb la poesia- i, en concret, en Sa Balada d’en Lucas: “jo tenia una caseta vora el mar, jo tenia un jardí florit i un cel de pau, jo tenia una barca i unes xarxes a la platja i una dolça matinada en despertar. Quan vingueren gent de fora, gent del nord, gent estranya que jugaven amb l’amor. Jo vaig perdre l’alegria i la pau de cada dia i la cala que era el meu món.
Ara hi pens, dia i nit, en el meu jardí florit i en la mare que esperava el meu retorn. I amb la cala solitària quan el so d’una guitarra hi portava una cançó. Fins l’aroma dels meus pins i les flors del meu jardí, tot ho tenc jugat i tot ho tenc perdut. Ja no em queda ni la vela de la barca marinera ni la cala que era el meu món.” A veure, Josep Lluís. I Pere i Joan i Tomàs. I Maria i Júlia i Maria Antònia.
Tenies una caseta a la vorera la mar i una barca i una cala i un jardí florit i una mare que t’esperava quan sorties de festa. Molt bé. Les mares se solen morir primer que els fills; és llei de vida. Del jardí florit te’n vas descuidar quan va morir ta mare i es va convertir en una selva. De la barca te’n devies cansar per culpa de la dificultat dels amarraments i per les restriccions vàries i contínues, com per exemple, la prohibició de pescar en certes zones concretes i de dormir a les platges quan feies la volta a Menorca i que ens han estat prohibides, no per la gent del nord sinó per la gent del centre, de Madrid. La cala no l’has perduda.
Està més urbanitzada o hi has d’anar caminant i ja tens una edat i t’agrada anar al bar a veure el futbol i a fer un combinat; açò sí, a la cala, t’hi trobaràs gent de fora, gent del nord -també de l’oest, de l’est i del sud: no els hi demanes d’on venen!- i la caseta te la vas vendre perquè uns estrangers et van fer una oferta que no podies rebutjar i amb els doblers de la venda vas poder comprar bitllets d’avió i viatjar arreu del món i, paradoxa irònica, et vas convertir tu en un turista que venia de fora; o, com que dius que era una caseta, tal vegada era un concessió de l’estat espanyol i, aquest, amb seu a Madrid, o sigui, una capital sense la mar i, per tant, sense entendre la problemàtica històrica i natural de les zones costaneres, te l’ha reclamada quan acabava aquesta concessió marítima que la resta de menorquins havíem envejat quan us veia allà des de la cala, menjant-vos peixet fregit acabat de pescar davall el tendal de bruc acompanyat d’una cervesa fresca, un gin o un gin i palo tot materialitzant l’única unió efectiva entre Menorca i Mallorca -gingebre, genciana, quina i d’altres herbes aromàtiques- barrejat tot dins el mateix got.
El culpable de la teva situació actual no és la gent del nord, són les elits que viuen al centre d’Espanya. Tampoc no és la gent de fora. És, en part, la teva cobdícia -la nostra cobdícia- i la teva vessa -la nostra vessa- a l’hora de lluitar i de defensar els teus drets, els nostres drets. Podràs escriure un poema sublim que ens farà plorar a tots, una cançó que ens convencerà de la nostra absència de responsabilitat en la situació decadent actual. Però deixa de queixar-te, alça el cul de la coca-rossa, perfila la teva identitat d’una vegada, ajuda’ns a perfilar la nostra i, sobretot, lluita i exigeix els teus drets com a menorquí.