Aprofito l'avinentesa de la pròxima festa de Sant Francesc de Sales (el dia 24 de gener) per fer una reflexió entre el periodisme i les noves tecnologies. No endebades té l'honor d'ésser patró del "gremi", malgrat que bastants professionals del ram ho ignoren del tot.
És evident que el moment actual dels mitjans de comunicació no ens convida precisament a l'optimisme. Enguany, fa 102 anys que aquest sant fou nomenat com a tal gràcies al fet que sempre emprava un estil elegant i empàtic envers els lectors del què publicava. Defugia sempre la polèmica, practicava la discreció com a principi, intentava conrear tot un seguit de "valors" ètics i humanístics que la societat actual fa per ignorar.
Tinc la sort d'haver obtingut el títol d'una professió que estimo vocacionalment, quan només tenia 26 anys. L'atzar, però, no em va permetre exercir-la abans de jubilar-me. Això sí --i amb molta honra, orgull i empenta-- m'hi vaig incardinar llavors en un règim d'estricte voluntariat. Potser per això, en aquest periode, puc sentir-me content d'haver tingut tan sols dues "batusses" en ficar el dit a la nafra.
Defenso sempre, per damunt de tot, la puresa de la llibertat d'expressió. En aquest àmbit, he hagut de patir la pressió cruel, menyspreable i soterrada d'un parell de dirigents dels entorns religiós i polític. Dient les veritats, es perden les amistats. Tard o d'hora, emperò, la veritat ens farà lliures i ens obrirà tots els corriols.
És evident i trist, alhora, copsar que les xarxes socials alteren l'eix clàssic del periodisme. Sense anar mès lluny, què ho fa que la majoria de gent accedeixi a les notícies del món digital a través d"aquestes plataformes ? Com es pot menystenir, fins i tot, la serietat, la professionalitat deontològica i la sobrietat dels qui sempre advoquem per la puresa i la vàlua real de continguts ? Qualsevol persona es pot irrogar el "permís" d'informar sobre temes mai no contrastats ?
En la meva doble condició de periodista i d'antic alumne de col.legis salesians, em plau reivindicar l'essència i el contingut valuós del pensament del sant referit a l'inici de l'article. Patró d'aquesta congregació religiosa i llum
dels qui tenim la sort de poder conrear l'ofici encisador d'escriure, faig precs per imbuir-me d'un bri de la seva saviesa i del seu "savoir faire". Malgrat que la història ens l'ubica a les acaballes del segle XVI i en l'albada del XVII, és prou clar que el seu missatge esdevé vital i ajustat al moment actual. Tant de bo que ho sigui in aeternum.
Els mass.media tenen per objectiu informar-nos de forma transparent i àgil. Sovint, però, s’entesten conscientment en tot el contrari. En aquest punt, les xarxes socials s'autoirroguen més competéncies del què els pertocaria. El motiu rau en una recerca malaltissa envers altres emisores, periòdics o cadenes. Per damunt de tot, prima el share, generant un munt més de clicks, likes o com se’n digui.
El sistema és emprar titulars ambigus, àdhuc enganyosos. Una tècnica grollera que frega i contravé el codi deontològic del periodisme. En concret, en allò que ve referit a informar amb una transparència acurada. El periodista abandona sovint aquest criteri per prioritzar el "tot per l’audiència". Llavors som davant d'un pur negoci mercantilista. Es pretenen assolir reptes al preu que sigui. La curiositat mata el periodisme. No es té cap mena de mirament o escrúpol: portades falses, anuncis publicitaris a dojo (abans d'ampliar qualsevol notícia en mitjans digitals), talls/interrupcions descarats d’informatius audiovisuals (prohibits per llei),
i presentadors que es venen per escenificar el rol d’home o dona/anunci. Una vergonya en tota regla que frega el codi deontològic.
Sovint, l’esquer ho són titulars cridaners. Amb un cert polsim de misteri. Així ens activen el cuquet de la curiositat clicant l’enllaç, en obrir la notícia. Per tant, la intenció ja no és tant informar del contingut de la mateixa sinó que aquesta generi com més consultes millor. La notícia és el mitjà, que no pas la finalitat: la generació d'un màxim d'accesos millorarà el posicionament del web, incrementant-ne el volum d'ingressos per publicitat.
D’aquesta mala praxi, se’n diu clickbait: un neologisme anglès, format pels mots click (del verb clicar) i bait (esquer). En català, del clickbait en diem pescaclics, paraula que ja tenim incorporada al diccionari.
Un bon titular ha de tenir ganxo, no renunciant a informar. Combinant-ho tanmateix amb la sobreinformació s’obté la desinformació i/o la intoxicació. Per això,mantinc que no anem bé. Promoure-ho és atacar un dret fonamental: el d'informar-se, lligat a la llibertat d’expressió. Essent així, la curiositat no mata el gat sinó la rigorositat exigible als mitjans. Cap on mira, aleshores, l’actual ministre de cultura, Ernest Urtasun? M’ho vol dir, si us plau? Pertany al grup polític SUMAR, però més aviat "resta".