Aquest mes es compleixen 50 anys de la mort del dictador Francisco Franco, una data que al nostre país desperta reflexions diverses però que, sobretot, ens recorda com de fràgils poden ser la llibertat i la democràcia quan no hi ha qui les defensi. Per això, en aquest aniversari tan carregat de memòria, sento la necessitat de recordar públicament la figura del meu cosí Antonio Casero, un andalús menorquí que va contribuir, amb la seva fermesa moral i el seu compromís cívic, a mantenir viva l’esperança en temps de foscor.
Durant la llarga dictadura franquista, quan callar era la norma i dissidència i represàlia sovint eren sinònims, Antonio va optar per la dignitat. La seva influència no venia de càrrecs ni de privilegis —que no en tenia—, sinó de la seva coherència i del seu coratge serè. I és important dir-ho: gràcies només a la seva presència moral, moltes persones i joves a Menorca varen descobrir o consolidar una mirada d’esquerres, compromesa amb la justícia i la igualtat, sense que ell hagués de convèncer ningú explícitament. Era l’exemple, no el discurs, el que transformava.
Ara que fa mig segle de la fi formal d’aquell règim, convé recordar que la transició no va ser un miracle espontani ni una concessió generosa del poder. Va ser possible perquè persones com Antonio manteniren viva la cultura democràtica quan semblava que tot estava perdut. La seva manera d’entendre la política —com un servei, com una responsabilitat moral, com una aposta per la convivència i el respecte mutu— va ser essencial en aquell canvi d’època.
I avui, quan tornem a veure discursos que relativitzen o blanquegen la dictadura, quan hi ha qui trivialitza la censura, el masclisme institucionalitzat o la persecució ideològica d’aquells anys, és més necessari que mai alçar la veu. No per revenja, sinó per memòria i per responsabilitat.
En aquest 50è aniversari, recordar Antonio Casero no és només un acte d’afecte personal. És un acte polític i democràtic. És reivindicar els que, sense cercar protagonisme, van contribuir a fer possible la llibertat que avui gaudim —i que no podem donar per garantida.
La seva vida és i ha estat d'una gran vàlua, quan la democràcia no es construïa amb discursos buits, sinó amb valentia, coherència i un profund respecte pels drets humans. Tant de bo el seu exemple continuï, i segur que encara continuarà inspirant-nos, aquí a Menorca i arreu, a seguir defensant una societat justa, plural i lliure.
Manuel Lora.