El passat deu de juny, exactament a les set i dos minuts del capvespre, passava el papa Lleó XIV davant ca nostra muntat de manera solemne en el seu vehicle oficial per aquests tipus de desplaçaments arreu del món que havia arribat a Barcelona uns dies abans en un avió de l’exèrcit espanyol. Va passar per Rosselló, entre Bruc i Girona, després de travessar el tram de l’Avinguda Diagonal i l’esmentat carrer Bruc que també està esmitjat per la majestuosa Casa Terradas, coneguda popularment com a Casa de les Punxes. Va passar davant el nostre edifici que va veure el primer plor de Pere Calders i que ha conformat al llarg del temps una mena de Bloomsbury per la quantitat d’escriptores i escriptors que hi van viure o hi van néixer -Montserrat Roig, Josep Maria Castellet, Víctor Mora, o el propi Pere Calders i, més endavant, Jordi Puntí, Ada Castells o Mercè Ibarz o un servidor per dir només uns noms-, va agafar nadons o fillets petits oferts per a una benedicció de les mans de les mares i va continuar Rosselló avall, cap al riu Besòs, cap a la Sagrada Família que era la seva destinació final.
Jo no hi era a Barcelona ja que vaig viatjar el mateix dia cap a Menorca perquè tenia compromisos amb forma de clubs de lectura -a la Biblioteca de Maó el mateix dia o a l’Associació de Vesins de Sant Climent ensoldemà- per parlar de la novel·la El gos de Camus i de Barba-rossa. El van saludar de part meva el meu fill, que guardava la casa i que aquell matí havia defensat el Treball Final de Grau amb bona nota, i els seus amics i amigues que celebraven els dos esdeveniments amb entusiasme juvenil. Van penjar una enorme estelada i van contemplar des del balcó del principal el pas del patriarca de l’església que no sé si era conscient del barri literari que travessava: fa poc han posat una placa a l’edifici del carrer Bailèn on va viure Josep Maria Castellet.
Sigui com sigui, fos la gent de la zona creient o no creient, va acabar sent una festa molt polida encara que un servidor no pogués presenciar-la en viu. Però aquesta secció relacionada amb el filòsof alemany Emmanuel Kant i amb un porc que va contemplar en un gravat de l’època va de capes i aquí va la segona -vaig veure parts de l’esdeveniment a través de la televisió i dels mòbils- ja que, dies després, en concret catorze, el 24 de juny, festivitat de Sant Joan Baptista, el compte oficial del Papa Lleó XIV a la plataforma Ics va publicar el següent missatge dirigit a aquest col·lectiu del qual form part: “Estimats escriptors i escriptores, tenim necessitat de vosaltres, de la vostra imaginació, de la vostra creativitat narrativa, dels vostres pensaments vivaços. Necessitem tot açò per tal de crear espais de llibertat i autenticitat en els quals la gràcia divina pugui fer ressonar la promesa de consol i de pau”. Impressionant. Gràcia divina a part hi estic cent per cent d’acord. I la pregunta que em faig és: com és que la cúpula personificada pel Sant Pare ho vegi tan clar i, a mesura que la jerarquia va descendint, els seus inferiors no només no creguin en el poder de la paraula, del relat i de la història sinó que s’hi mostrin obertament hostils? No és un problema que té l’església catòlica i, per tant, totes les societats de base cristiana? Fixeu-vos-hi.
Diu les paraules ‘imaginació’, ‘creativitat”, ‘narrativa’ i ‘pensaments vivaços’ per tal d’aconseguir espais de llibertat i autenticitat i obtenir l’objectiu final de consol i de pau. No diu ‘poesia’ perquè ha llegit Paul Valèry i Gabriel Ferrater que la consideren el cim. Es fixa en el camí per tal d’arribar a aquest cim, no al cim directament i açò ho fa la narrativa.
Tanta mediocritat hi ha entre els jerarques que estan a les seves ordres? Per què no li fan cas? Són desobedients i, per tant, malvats? O són simplement covards i mediocres?
La paraula -que sempre ha estat a l’inici del cristianisme com ens mostra l’Evangeli segons Joan: “Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu. Ell estava amb Déu al principi. Per ell tot ha vingut a l’existència, i res no hi ha vingut sense ell. En ell hi havia la vida, i la vida era la llum dels homes. La llum resplendeix en la foscor i la foscor no ha pogut ofegar-la”- ha deixat d’estar en el centre i ha perdut significat com afirma el filòsof eslovè Slavoj Žižek: “Les paraules ja no es prenen seriosament”. I ens hem de tornar a prendre seriosament les paraules com apunta Lleó XIV ja que vivim un temps que ha perdut l’estructura interna que ens mantenia units i que ha creat un caos controlat per les elits que han construït un llenguatge aliè a la gramàtica.
Es nota que el papa Lleó XIV és agustinià. Sant Agustí d’Hipona considerava que la paraula era el vehicle fonamental de la revelació divina i la via de trobada entre Déu i l’ésser humà ja que representa la saviesa creadora que s’expressa històricament. I la meva opinió continua sent que si durant el pontificat Lleó XIV aconsegueix unir de nou l’espiritualitat abstracte amb l’empirisme de la paraula torna a regnar al món l’esperança.