Les Jornades del Cercle d’Economia de Menorca 2026 dedicades a l’habitatge han constituït un exercici especialment rellevant de debat públic en clau de política econòmica. La participació de perfils diversos —acadèmics, responsables institucionals i representants del tercer sector— ha permès avançar cap a una comprensió més estructurada d’un dels principals reptes que afronta avui la nostra illa.
En aquest sentit, les aportacions d’Eulàlia Allès (OBSAM), Josep Maria Raya, Javier Burón, Mar Pons (Càritas), Àgueda Reynés (IBAVI) i Roser Román (Niu Ètic) han tingut un valor especialment rellevant. No només han aportat dades i diagnòstics, sinó també experiència en el disseny i implementació de polítiques públiques, així com una lectura social del problema que resulta imprescindible per entendre’n l’abast.
El principal resultat de les jornades no és tant l’elaboració d’un conjunt tancat de solucions, sinó la consolidació d’un diagnòstic cada vegada més compartit. I en matèria d’habitatge, aquesta és una condició necessària per avançar amb rigor. Sense un marc analític clar, les polítiques públiques tendeixen a ser fragmentades, reactives i poc eficients.
Però cal dir-ho amb claredat: amb el diagnòstic no n’hi ha prou. El problema de l’habitatge a Menorca no és nou, ni és conjuntural. Fa anys que s’acumulen tensions que avui es manifesten de manera més visible i més intensa. Amb el que s’ha fet fins ara no n’hi ha prou.
I. Diagnosi per a Menorca: un problema estructural:
El primer element que cal retenir és la diferència entre parc residencial total i oferta efectiva d’habitatge. Tot i disposar d’un volum rellevant d’habitatges, una part significativa del parc no està orientada a residència habitual. La proliferació de segones residències i, especialment, la pressió dels usos turístics —incloent el mercat de VUT— redueixen de manera directa la disponibilitat efectiva per a la població resident.
Això implica que el problema no és estrictament quantitatiu, sinó d’assignació i d’ús. Menorca no pateix només una manca d’habitatges, sinó una desalineació entre el parc existent i les necessitats reals. A aquesta realitat s’hi afegeix una dinàmica de demanda cada vegada més complexa. La demanda local creix, impulsada per la població i la formació de noves llars, mentre que la demanda externa —turística i de segona residència— continua pressionant un mercat limitat per definició.
El resultat és un mercat obert a dinàmiques externes que amplifiquen les tensions internes.
En paral·lel, s’observa un deteriorament sostingut de l’accessibilitat. L’indicador rellevant no és només el preu, sinó l’esforç econòmic que han de fer les llars. Quan una part creixent dels ingressos es destina a l’habitatge, es redueix la capacitat d’estalvi i es limita el consum, amb efectes que impacten el conjunt de l’economia local.
El mercat del lloguer concentra bona part d’aquestes tensions. La seva oferta és rígida a curt termini, mentre que la demanda és dinàmica. Aquesta combinació genera escassetat relativa, increments de preus i exclusió progressiva de determinats col·lectius.
No es tracta, però, d’una bombolla immobiliària en sentit clàssic, ni tampoc d’un problema atribuïble a un únic factor. Ens trobam davant un desajust estructural entre oferta, demanda i usos, en un context de limitació territorial i forta pressió econòmica.
Les conseqüències socials són evidents. L’habitatge s’ha convertit en un factor central de desigualtat. Tenir feina ja no garanteix accedir a un habitatge digne. Aquesta realitat afecta especialment joves, famílies i treballadors amb ingressos mitjans.
Finalment, s’ha d’entendre que el problema de l’habitatge està profundament vinculat al model econòmic de Menorca. El pes del turisme, la limitació del sòl i la distància entre salaris i valor dels actius immobiliaris configuren un escenari en què aquestes tensions no només es mantenen, sinó que tendeixen a intensificar-se.
Amb aquest escenari, amb el que s’ha fet fins ara no n’hi ha prou.
II. Propostes: cap a una agenda institucional compartida:
El diagnòstic està fet. Però amb això no n’hi ha prou. El repte és traduir-lo en una agenda d’actuació real, amb capacitat d’execució i amb un ampli consens institucional, econòmic i social.
1. ORIENTAR L’OFERTA CAP A RESIDÈNCIA HABITUAL: És necessari garantir que el creixement del parc residencial es tradueixi en més habitatge disponible per a la població resident. Això implica que els ajuntaments revisin els seus planejaments i estableixin condicions clares d’ús en noves promocions. Al mateix temps, el Consell Insular ha de liderar criteris comuns per evitar competència desordenada entre municipis. Sense aquesta orientació, el risc és seguir ampliant el parc sense millorar l’accés.
2. IMPULSAR UN PARC PÚBLIC ESTRUCTURAL: El Govern de les Illes Balears, a través de l’IBAVI, ha de reforçar de manera decidida la promoció d’habitatge públic a Menorca. Però no n’hi ha prou amb promocions puntuals. Cal definir un programa plurianual amb objectius concrets —per exemple, assolir un parc públic significatiu en 5-10 anys— i amb la implicació dels ajuntaments en la cessió de sòl.
3. MOBILITZAR EL SÒL DISPONIBLE: Existeix sòl planificat que no s’està desenvolupant. Aquest és un dels principals colls d’ampolla. El Consell Insular ha d’assumir un rol actiu de coordinació i impuls, actuant com a veritable ens de governança supramunicipal. Sense sòl mobilitzat, no hi ha habitatge.
4. REDUIR ELS TERMINIS ADMINISTRATIUS: Els temps de tramitació actuals dificulten qualsevol política d’habitatge efectiva. És imprescindible que ajuntaments i Govern Balear introdueixin mecanismes de simplificació administrativa i reforcin els equips tècnics. Amb els terminis actuals, cap estratègia és viable.
5. DESENVOLUPAR COL·LABORACIONS PÚBLIC-PRIVADES: El sector públic no pot, per si sol, generar tota l’oferta necessària. Cal impulsar models mixtos que permetin desenvolupar habitatge assequible amb participació privada, establint marcs clars de rendibilitat limitada i interès general.
6. FOMENTAR MODELS ALTERNATIUS D’ACCÉS: Les cooperatives d’habitatge i els models de cessió d’ús poden jugar un paper rellevant. Però amb promoure’ls conceptualment no n’hi ha prou. Cal posar a disposició sòl públic, finançament i suport tècnic perquè esdevinguin una alternativa real.
7. APLICAR REGULACIÓ DE FORMA SELECTIVA: Les mesures de regulació poden ser útils en determinats contextos de tensió. Tanmateix, han de ser temporals, selectives i complementàries a les polítiques d’oferta. Sense oferta, la regulació no resol el problema.
8. CREAR UN OBSERVATORI D’HABITATGE: La manca de dades homogènies i actualitzades dificulta la presa de decisions. És necessari crear un observatori d’habitatge a Menorca que integri informació a nivell municipal, insular i autonòmic.
9. COORDINAR HABITATGE I POLÍTICA ECONÒMICA: L’accés a l’habitatge està directament vinculat als ingressos. Per això, les polítiques d’habitatge han d’estar alineades amb les d’ocupació, salaris i desenvolupament econòmic. Sense aquesta visió integrada, les mesures seran parcials.
10. IMPULSAR UN PACTE PER L’HABITATGE A MENORCA: Finalment, cal un acord ampli entre institucions —ajuntaments, Consell, Govern Balear i Estat— i amb els agents socials i econòmics. Aquest pacte ha de garantir continuïtat, coherència i estabilitat en les polítiques. L’habitatge no pot dependre de cicles polítics curts.
III. Conclusió:
El problema de l’habitatge a Menorca no és un fenomen conjuntural ni tampoc un desajust puntual del mercat. Tal com s’ha posat de manifest al llarg de les jornades, es tracta d’una qüestió estructural que respon a la interacció entre el model econòmic, les limitacions territorials i el funcionament del sistema residencial.
En aquest sentit, el fet que el diagnòstic sigui cada vegada més compartit constitueix un avenç rellevant. La coincidència entre anàlisi acadèmica, experiència institucional i realitat social permet situar el debat en termes més rigorosos i allunyats de plantejaments simplificadors.
Tanmateix, aquest consens analític no garanteix, per si mateix, la resolució del problema. L’element determinant passa a ser la capacitat d’articular una resposta coordinada, sostinguda en el temps i amb una clara orientació a resultats.
El cas de Menorca posa de manifest les limitacions d’un enfocament fragmentat. Les actuacions aïllades, sense coherència entre nivells institucionals, tenen un impacte limitat en un sistema que funciona de manera interdependent. Per això, la resposta ha d’incorporar necessàriament una dimensió de governança multinivell.
Això implica que els ajuntaments, el Consell Insular, el Govern de les Illes Balears i l’Administració de l’Estat han d’actuar de manera alineada, amb objectius compartits i instruments complementaris. Sense aquesta coordinació, el risc és que les polítiques es neutralitzin entre si o que quedin per sota de les necessitats reals.
Al mateix temps, cal tenir en compte que qualsevol estratègia d’habitatge en un territori com Menorca està condicionada per restriccions objectives: la disponibilitat de sòl, la pressió turística i la capacitat d’absorció del territori. Aquestes limitacions no poden ser ignorades, però tampoc poden justificar la inacció.
Des d’una perspectiva econòmica, el manteniment de les tensions actuals pot tenir efectes rellevants sobre la competitivitat de l’illa, la disponibilitat de mà d’obra i la cohesió social. L’accés a l’habitatge esdevé, així, un factor clau no només en termes socials, sinó també en termes de sostenibilitat del model econòmic.
En conseqüència, la qüestió central no és si es disposa del coneixement necessari per actuar, sinó si existeix la voluntat política i institucional per traduir aquest coneixement en decisions efectives.
El repte de l’habitatge a Menorca no admet solucions immediates, però tampoc admet dilacions indefinides. La seva resolució exigeix continuïtat, coherència i capacitat d’execució.
En aquest context, la construcció d’un consens ampli —institucional, econòmic i social— esdevé una condició imprescindible per avançar. Perquè, en definitiva, el futur del sistema residencial menorquí dependrà menys del diagnòstic —que ja és conegut— i més de la capacitat col·lectiva per actuar de manera sostinguda i coordinada en el temps.
Menorca, 8 de maig de 2026