De cara a Reis, faig meva la lletra d'una cançó del compositor Marc Parrot. Diu així: "Estimats Reis d'Orient, m'he portat malament. Un any més he tornat a fallar. No he pogut evitar ésser sincer. He tret zero en actitud i he suspès per vocació. M'he deixat guiar pel cor. Porteu-me carbó ja que no he estat bo".
La cavalcada dels Reis il·lusiona la ment de la quitxalla. És un bon moment per a fer un exercici de meditació sentida. Els demanaria regals intangibles. D'aquells que no es poden comprar...
Com ara un sac ple de temps per a compartir-lo amb els qui viuen en solitud. Un pou de salut per a regalar-lo entre els qui pateixen. Un bon cabàs de petons i abraçades per donar-los als qui no se senten estimats... Un grapat de somriures per repartir entre la gent abduïda per la tristor i el desencís. Llavors de pau per conrear-les i escampar-les arreu.
Potser sóc un il·lús que demana la lluna en un cove?
Feta aquesta reflexió, només em resta desitjar una bona Epifania a tothom. Ja no sé ben bé si eren reis. Tampoc si eren tres. L'important és que van anar a Betlem.
Encarnen el desig d'un món millor. Més com cal. Ple de justícia, pau, ètica, compromís social, solidaritat i vida. No adscrit malaltissament a l'ham del diner...
No puc admetre la febre bèl·lica que fa palesa la cúpula de la U.E. No serà que s'han begut l'enteniment?
La meva carta als Reis d'Orient pren tot el seu sentit. O no?