El dia 3 de gener, comença la 48a edició del Rally Dakar. Durant un parell de setmanes, es durà a terme a Aràbia. Un total de 7.994 quilòmetres, dels que 4.480 seran cronometrats. Per a mi, som davant d'un show amb el qual sempre he mostrat la meva ferma oposició crítica. Amb el risc absurd d'una xifra que ultrapassa la quarantine de morts absurdes i inútils durant tota la seva història i un regust kafkià que no té cap ni peus. Una boja ostentació malbaratada de recursos que no mena enlloc.
Des de sempre mantinc que, l’any 1986, arran l’òbit de set persones (comptant-hi la del creador i ideòleg Thierry Sabine), era el moment de “tancar la paradeta”. Any rere any, tanmateix, la xifra de pèrdues va creixent i tot s’arranja matusserament amb uns minuts de silenci hipòcrites i teatrals… Què m’importa que habilitin zones on es limita la velocitat a 90 km/h per a reduir perills? Algú em pot dir què ens aporta realment una flamarada com aquesta?
De tot l'entrellat i el garbuix, caldria extreure'n uns moments de reflexió, pausa i seny per a liquidar un castell de cartes amb fonaments de fang. Com es menja el sol fet de qualificar de victòria la crema de benzina a la babalà? Té algun sentit programar un reportatge diari, per TV, per a entabanar la gent? Són aquests els valors que volem imbuir/traspassar a les properes generacions? “No anem bé per anar a Sants!” Sempre ens hem de plegar a adorar metafòricament els criteris de grans marques comercials que només prioritzen el gran benefici financer?
“Al llarg de la vida, la consciència de la inconsciència és l’impost més antic que recau sobre intel·ligència”, deia Fernando Pessoa. No es tracta de viure angoixat per la por. Ben al contrari, crec que val molt la pena posar un bri de realisme a tot plegat i pensar en clau de creixença, valors i vida. Tot el demés són foteses.
Si ho contrast amb la recaptació tributària mitjançant l’IVA, mantinc que esdeveniments d’aquest caire no aporten cap mena de “valor afegit” a la causa social del món que ens toca viure. Entenc que contemplem estoicament un gran estol de flamarades d’egocentrisme narcisista per part de quatre cagamandúrries.
Malgrat que algú pugui creure que se me’n va l’olla, ho veig com un disbarat de dimensions estratosfèriques.
Voldria conèixer, tard o d’hora, la minuta pressupostària d'aquest desgavell. Amb tanta gent adscrita al sensellarisme, que pateix en centres sanitaris o residències geriàtriques, un altre gall ens cantaria si s’esmercessin dinerals d’aquest gruix en fites socials, útils i orientades al bé de les persones.
“Per fer tard, no cal córrer”. No hi pot haver ordre quan hi ha pressa. El proper 24 de gener, el calendari ens marca la festivitat de Sant Francesc de Sales, patró dels salesians i dels periodistes. Seva és una frase summament antològica. Em va com anell al dit per cloure aquest article contra la vergonya d’una cursa o rally ben dislocats: “allò que es fa amb precipitació mai no es fa bé. Cal obrar sempre amb calma i serenor”. Més val perdre un minut a la vida… que no pas la vida en un minut.