Les conxorxes

Fa dies que corre --per les xarxes socials-- un vídeo del professor Gay de Liébana. Malgrat que algú el pugui acusar de groller, dir que som en un país de “xoriços” equival a reflectir la realitat. “Enlloc no hi ha un pam de net”. D´aquest adagi no se n´escapa cap grup polític.
N´hi ha de tots els colors Tampoc no cal donar noms. Darrerament, amb la pandèmia, ho estem veient amb allò que algun col·lega qualifica de “vacunajetas”. Fent servir els “galons” d´algun càrrec, s´han colat matusserament - amb nocturnitat i traïdoria--passant davant de grups de risc. Dit altrament, parlo de “conxorxes”: acords, nyaps, tripijocs, martingales o plans secrets per assolir algun
“pelotazo”. En qualsevol partida, tanmateix, la il·legalitat o el prejudici envers d´altres són eixos que presideixen  l´activitat delictiva.
Com que el “crim perfecte” no existeix, si els enxampen, tenen la barra d´implorar la tècnica de la presumpció  d´innocència (“in dubio, pro reo”), inviolabilitat parlamentària o altres excuses de mal pagador. Deuen pensar que ens poden enredar perquè ens llepem el dit…
Què ho fa que la darrera finalitat de totes aquestes activitats s´orienta a l´assoliment del diner fàcil i a cabassos. Entenc que són una trepa de capsigranys, tal com sona, en majúscula. No els paga ningú per a pensar que el cementiri és ple de gent a la qual el sobreixidor dinerari els vessava? Quina llàstima que no sigui possible - en morir-- de posar, dins del taüt del difunt, un talonari de xecs i un bolígraf per a disposar dels molts zeros --a la dreta-- del seu compte corrent.
D´aquest tipus de malifetes, n´hi ha amb arrels polítiques, financeres, sanitàries o de qualsevol altra vessant. En aquest punt, se m´acut la metàfora d´una bestiola que encaixa --de ple-- amb aquest tipus de personatges fastigosos: els voltors: "Voltors i milans, són tots cosins
germans". Uns i altres són aus de carronya, rapinyaires. De rebuig.
Aquesta claca de gentussa no mereix altra cosa que menyspreu. Vull perdre´ls de vista per sempre més. En una època on van tant mal dades, només ens faltava encara topar amb algun d´aquests espavilats que s´entesten a no abandonar el vaixell (la “moma” política)... Una manera esperpèntica d´allargar l´agonia judicial, a l´espera de la prescripció o la pròpia mort. Al cap i a la fi, “morta la cuca, mort el verí”.
Cal foragitar el mamoneig de tots aquests que se la mamen tan dolça i fer cau i net. En això consisteix la “tabula rasa” del meu pla per acabar amb la plaga de les conxorxes.  En cloure el meu article, confesso que m´he fotut un fart de riure quan un dels candidats dels comicis del 14.F ha emprat aquest mot. Vull pensar que un 95% d´electors no tenien idea del què significava.